Un any més passa de puntetes. L'any de l'adéu. L'any del teu adéu. Demà farà un any que vas reaparèixer per tornar a marxar poc després. Si volies un gran mutis final, el vas tenir. Si no el volies, vas fer tard.
L'any en que m'has ensenyat, sí perquè en el fons ho has fet tu, com és de dur i cru allò al que deies que no temies però que en el fons t'atemoritzava més que res. Com a mi. Com a tots.
L'any en què he intentat entendre't fins a límits insospitats fins a percebre, que no comprendre, que mai no tindré respostes als meus dubtes. Que no sé com eres. Que no sé qui eres. Que no sé què era jo per tu.
Afortunadament sé el que tu eres per mi i amb això en tinc prou per intentar acomiadar-te, per intentar retenir pel meu "sempre més" , les nostres carreres, el nostre fet i amagar i els nostres espaguetis "al burro".
T''he estimat, t'estimo i t'estimaré.
Fins a terra.
Però amb el món al revés.
Quizá siempre se aprende que lo más importante es poder recordar aquellas pequeñas cosas que, por mucho que haya pasado, aun te hacen sonreir
ResponEliminaPorto dies pensant què comentar-te en aquest post. Ara penso que és una senyal de maduresa i de reflexió brutal, i que t'has fet gran, enorme i em sento ben orgullosa de tu.
ResponEliminaA la historia interminable deien que ja siguin petits o grans, els que es deixen emportar per les passions no se les poden explicar mai, i els que mai les han viscut no poden comprendre-les. Encertadament, val més seguir la primera opció per la tonteria aquella del viure, aprendre i sentir.
ResponEliminaBon any Gea :)
Lídia
Son molt profundes aquestes reflexions. Mai havia llegit una cosa igual. Et felicito, perquè tens moltes qualitats, tant d'actriu com d'escriptora. Triomfaràs a la vida, segur.
ResponElimina