(...)

(in)finit

"Tot es tanca, tot s'acaba, tot té un principi i un final. No hi ha res infinit".

Això em deia l'altre dia un molt bon amic. Jo no hi estic del tot d'acord. Si més no sé que no hi vull estar d'acord.

Ahir a la nit vaig ser conscient de l'etapa que vaig tancar fa uns mesos de la meva vida. Va ser bonic, emotiu, tendre i agredolç. El més bonic: veure la cura amb que es va tractar aquest últim episodi. L'amor i la cura de tota la gent que hi ha treballat. De tot un equip humà que ens ho hem passat terriblement bé treballant junts. Suposo i també desitjo que això s'hagi notat durant tot aquest temps.

Salvant les distàncies i les malaurades pèrdues que hem patit, el treball i el temps invertit queden allà: les ganes, les il.lusions, la son, els mals despertars i els nervis d'alguns dies. Ventdelplà s'ha acabat, sí. Ventdelplà ha arribat a la seva fi. Ventdelplà va obrir per a mi un camí. Un camí que tot just acabo de començar a recòrrer. Per tant, sí, potser res no és infinit...

Però jo només dic que això no quedarà pas aquí

tocado y hundido

Aviva las ascuas

El que creia i el que no. El que tenia i el que no. El que sempre vaig creure que tenia. Allò que sempre vaig donar per suposat. Allò que vaig perdre sense saber gaire bé com. Allò que miri on miri ja no aconsegueixo veure. Ni olorar. La tardor ha arribat malgrat encara vagi amb tirants.