(in)finit

"Tot es tanca, tot s'acaba, tot té un principi i un final. No hi ha res infinit".

Això em deia l'altre dia un molt bon amic. Jo no hi estic del tot d'acord. Si més no sé que no hi vull estar d'acord.

Ahir a la nit vaig ser conscient de l'etapa que vaig tancar fa uns mesos de la meva vida. Va ser bonic, emotiu, tendre i agredolç. El més bonic: veure la cura amb que es va tractar aquest últim episodi. L'amor i la cura de tota la gent que hi ha treballat. De tot un equip humà que ens ho hem passat terriblement bé treballant junts. Suposo i també desitjo que això s'hagi notat durant tot aquest temps.

Salvant les distàncies i les malaurades pèrdues que hem patit, el treball i el temps invertit queden allà: les ganes, les il.lusions, la son, els mals despertars i els nervis d'alguns dies. Ventdelplà s'ha acabat, sí. Ventdelplà ha arribat a la seva fi. Ventdelplà va obrir per a mi un camí. Un camí que tot just acabo de començar a recòrrer. Per tant, sí, potser res no és infinit...

Però jo només dic que això no quedarà pas aquí