tic-tac

El buit amenaça de nou... I no vull tornar a dir: "gràcies a tu, a tu, a tu...". Vull començar a dir que el buit no s'acosta. O vull ser prou valenta per dir: "m'és igual que el buit s'acosti". Vull aprendre a entendre que les coses van així. I vull tenir-ne prou amb mi mateixa.

de suricatas y otras hierbas

a vegades cal ben poc

http://www.goear.com/listen/c5981de/ara-batur-sigur-ros

Flaixos, nit, música, quatre paraules ben dites i tot torna a començar. Però res ha tingut temps de tancar-se. Rialles, gats, camins, casualitats, mirades, intensitat... Enmig d'aquest espiral en el qual la confiança no s'hi acaba de trobar còmoda. En el qual planen uns quants fantasmes dels que no tenen ni llençol, ni cadena.

I encara més enllà d'això jo i les meves circumstàncies.

(...)

(in)finit

"Tot es tanca, tot s'acaba, tot té un principi i un final. No hi ha res infinit".

Això em deia l'altre dia un molt bon amic. Jo no hi estic del tot d'acord. Si més no sé que no hi vull estar d'acord.

Ahir a la nit vaig ser conscient de l'etapa que vaig tancar fa uns mesos de la meva vida. Va ser bonic, emotiu, tendre i agredolç. El més bonic: veure la cura amb que es va tractar aquest últim episodi. L'amor i la cura de tota la gent que hi ha treballat. De tot un equip humà que ens ho hem passat terriblement bé treballant junts. Suposo i també desitjo que això s'hagi notat durant tot aquest temps.

Salvant les distàncies i les malaurades pèrdues que hem patit, el treball i el temps invertit queden allà: les ganes, les il.lusions, la son, els mals despertars i els nervis d'alguns dies. Ventdelplà s'ha acabat, sí. Ventdelplà ha arribat a la seva fi. Ventdelplà va obrir per a mi un camí. Un camí que tot just acabo de començar a recòrrer. Per tant, sí, potser res no és infinit...

Però jo només dic que això no quedarà pas aquí

tocado y hundido